Ceràmica històrica, decorativa i arquitectònica

La ceràmica és un producte sintètic, probablement el primer que l’home va fabricar, que s’ha emprat des de l’antiguitat. La ceràmica tradicional està feta a partir de les reaccions tèrmiques de les argiles, que es transformen en altres productes estables i indeformables: és el que s’anomena ceràmica de silicats, per diferenciar-la de certes ceràmiques modernes fetes a partir d’altres matèries primeres.

Un material ceràmic tradicional és una barreja d’argiles (material plàstic quan està mullat) i altres minerals o productes no plàstics, normalment visibles com a grans de sorra, conegut com a desgreixant. Durant la cuita a temperatures relativament elevades (normalment per sobre del 800ºC), les argiles reaccionen entre elles i, de vegades, amb els grans de desgreixant, donant lloc a noves fases minerals, dures, compactes i indeformables, que constitueixen la peça ceràmica. De vegades, les ceràmiques tenen un acabat en forma d’un vernís, una engalba o un vidriat (o combinacions d’aquests), que les fa impermeables, brillants i permet una decoració més o menys sofisticada.

L’anàlisi de les fases desenvolupades permet establir dades relatives a la cuita (una aproximació a la temperatura assolida, per exemple), mentre que l’observació microscòpica de la ceràmica permet establir dades de les tècniques emprades en la seva formació (acció de donar forma), el procés d’assecat, els acabats, etc. De la mateixa manera, l’anàlisi de les capes d’acabat permet adquirir informació molt rellevant sobre les tècniques de producció, els materials emprats, els processos de cuita (doble, única…), alhora que aportar dades per a la seva conservació i eventual restauració. O tractament, en cas de ceràmica arquitectònica destinada a decoració interior o exterior.

L’experiència de Patrimoni 2.0 en l’estudi de ceràmica és molt àmplia i arrenca en projectes de recerca sobre tecnologia de ceràmica històrica desenvolupats pels seus tècnics des de 1984. L’enorme llista de publicacions tècniques sobre aquest tema permet assegurar una qualitat de la informació assolida i una resposta a la majoria de preguntes i qüestions que es puguin formular en aquest tipus de material.

Ceràmica produïda a Paterna, s. XIII i XIV, de colors mel, groc i verd sense aplicar cap element cromòfor a la barreja del vidriat: el color es genera per difusió des de la pasta durant la única cuita que s’aplica. A dalt es mostra una secció del vidriat observada en microscòpia electrònica de rastreig on es pot veure la interfase de cristalls de feldspats de K i Pb desenvolupada per l’esmentada difusió, alhora que la formació de cristalls de silicats de Ca distribuïts en el vidriat.
La ceràmica opacificada de color blanc consisteix en un vidriat que conté molts cristallets de SnO2 de dimensions molt petites (del ordre de la longitud d’ona de la llum visible; < 1 micra), homogèniament distribuïdes o de forma heterogènia, segons els processos de manipulació de les frites i la cuita.
Imatges obtingudes en microscòpia electrònica de rastreig de dos exemples de ceràmica opacificada.
Ceràmica decorada amb reflex metàl·lic aplicat sobre un vidriat opacificat amb òxid d’estany.
L’observació microscòpica permet veure l’heterogeneïtat (variable d’una peça a altra i fins i tot en la mateixa peça): en aquest cas les taques blaves corresponen a concentracions de cristalls de plata.
A la imatge superior, obtinguda en microscòpia electrònica de transmissió, es pot veure que el reflex consisteix en una capa molt prima (500 nm, 0,0005 mm) formada per cristalls nanomètrics de coure i plata metàl·lics, en definitiva una capa nanoestructurada com les que utilitza la indústria més moderna.